I toca posar-se a estudiar…

Ja han passat tres mesos. Tres intensos mesos. Tres mesos en els que surts, coneixes una nova ciutat, un nou país. Coneixes a una nova gent, explores, viatges.

Però arriba el moment que tot estudiant – Erasmus o no – vol eliminar: els exàmens. Sí. Ja ha arribat l’època d’agafar apunts, llibres, lectures i posar-se a estudiar, amb el temor d’un examen en una llengua que des de fa uns mesos utilitzes a diari, però que no domines suficientment com per exposar teories.

La frase que gairebé sempre escoltes en aquests casos és un “No pateixis, que als Erasmus us ho posen tot més fàcil!”. No ho negaré, segurament aquesta gent tingui raó. Però enfrontar-se a aquesta nova situació desconeguda sempre causa una mica de respecte – cosa que, d’altra banda, una ja està acostumada a fer (enfrontar-se a situacions desconegudes, vull dir).

I pensar en els exàmens em porta a pensar en d’altres temes. Final de classes vol dir exàmens. Exàmens vol dir final de curs. Final de curs vol dir final d’Erasmus.

Sis setmanes per acabar l’experiència. I encara queden massa coses per fer i poc temps per fer-les.

El temps. Que relatiu que pot arribar a ser.

Recordo els primers dies, llargs i freds, eterns. Uns primers dies en què tot eren dubtes. Uns primers dies en què pensava que havia fet malament marxant.

Ara, després de tres mesos, sé que no és així. No. Al contrari: marxar d’Erasmus ha estat una de les millors coses que he pogut fer.

Sempre ha existit en mi – i segueix existint – una nostàlgia del que, temporalment, he deixat enrere. És inevitable. Hi ha moltes persones i molts moments que es deixen enrere i que es troben a faltar. Però saps que aquestes persones i aquests moments tornaran a la teva vida en poc temps.

El temps. Que relatiu que pot arribar a ser.

A mesura que passen els dies, es coneixen noves i fantàstiques persones. Es coneixen llocs increïbles. Es viuen experiències que, si no hagués marxat, mai hauria arribat a poder gaudir.

Diuen que és millor penedir-se de quelcom que has fet que no pas de quelcom que no has fet. Però jo no em penedeixo d’haver marxat. No. Perquè a mesura que ha passat el temps he trobat la raó per la qual sóc aquí, he entès el perquè del camí que un dia vaig triar seguir.

I aquest perquè pot tenir molts noms: aprendre, conèixer, patir, gaudir, buscar solucions, experimentar. Viure.

I ara queda poc més de sis setmanes. Sis setmanes en què toca posar-se a estudiar. Però també sis setmanes que s’han d’acabar de gaudir. Perquè, al cap i a la fi, això arriba al seu final.

Una part de mi té ganes de tornar, però també és cert que aquesta part sap que ha d’acabar de gaudir d’aquestes sis setmanes que manquen per finalitzar l’experiència. Una experiència que sempre serà amb mi, que em marcarà i que tantes coses m’ha ensenyat, m’està ensenyant i m’ensenyarà.

I ara, a estudiar!