Trip to Nederland

Quan vaig arribar a les terres belgues mirava endavant i veia un llarg recorregut de cinc mesos, temps suficient, creia, per fer tot el que volia. Escrivia llargues llistes de llocs que volia visitar, viatges que volia fer pels voltants de Bèlgica. Ben cert és que no em puc queixar de tot el que he fet en aquest temps, però en molts casos em deia a mi mateixa “ja ho faré, ja ho faré”. I poc a poc s’acosta el moment de marxar i me n’adono que no he fet ni la meitat del que volia fer. I una de les coses que tenia més ganes de fer era pujar a Holanda a veure a la Rosa. Em quedava poc temps per fer-ho, però ja ho puc tatxar de la llista

ü  Anar a visitar a la Rosa a Holanda

Potser no ha estat el millor moment per fer-ho, amb els exàmens traient el cap per la cantonada. Però era aleshores o mai. I la idea de no poder pujar als Països Baixos per visitar a la Rosa no m’agradava gens. Així doncs (i carregada amb els apunts per aprofitar les llargues hores de tren que m’esperaven), un bon dijous de principis de juny vaig encaminar-me cap a Nederland, disposada a aprofitar al màxim dels quatre dies que passaria allà. I és que allò seria una de les últimes coses que faria durant el meu Erasmus, del qual em queden tan sols dues setmanes i uns pocs dies.

I vaja si ho vaig aprofitar. Dijous, 6AM. Em llevo, acabo de preparar les coses i sobre les 7 marxo cap a l’estació, per agafar el primer dels quatre trens que hauria d’agafar aquell matí. Mons, Brussel·les, Antwerpen, Rotterdam i, finalment, a les 12 del migdia, Utrecht. Trobar-me amb la Rosa, abraçar-la, posar-nos al dia... quina sensació tan bona! Tot i que havia matinat molt, em trobava plena d’energia per fer tots els plans que m’havia preparat. I és que només arribar, ja em va fer agafar la bicicleta, juntament amb una colla de gent molt agradable, per fer una excursió al cor d’un parc natural prop de Zeist (poble a la vora d’Utrecht).

Podria escriure línies i línies sobre els quatre dies que vaig passar allà. Zeist, Utrecht, excursió de 40km (anada i tornada) a Amersfoort en bicicleta, Den Haag (La Haya), cerveses amb la tranquil·litat i pau de la platja del mar del nord, sol, calor, cansament però, sobretot, molta felicitat.

Sí, era l’últim que faria per aquí abans d’acabar l’Erasmus, i ho vaig aprofitar d’una manera molt intensa. Dank u wel, Rosa, per aquests magnífics dies. I sé que encara queda molt per tornar-nos a veure, però espero que ho passis genial aquests mesos i espero amb moltes ganes el dia que ens tornem a trobar!

Respecte a mi, ara ve una setmana i poc en la qual toca estudiar a fons. Un cop acabats exàmens, la festa del Doudou i després... Barcelona de nou. Final de l’Erasmus. Sí, queden dues setmanes i dins meu creix un remolí de sensacions difícil d’explicar. Un sentiment d’haver format part de quelcom molt intens i moltes ganes de tornar allà baix, per tornar a compartir instants amb la gent que ara em manca.

• Àlbum de fotos d'Holanda

"Si vous nous empêchez de rêver, nous vous empêcherons de dormir"

Les acampades i concentracions no només continuen, sinó que es multipliquen. El que va començar fa uns dies a Madrid i Barcelona ha creuat fronteres i s’ha convertit en una protesta a nivell mundial. Alguns l’han batejat com a ‘Maig del 2011’. Com ja deia ahir, les xarxes socials han fet possible que la revolta hagi arribat a un gran nombre de racons del món a una velocitat vertiginosa.

Dijous, les acampades i concentracions es centraven a Espanya i algunes ciutats europees. Avui dissabte, la protestà s’ha estès pràcticament per tota Espanya i Europa, afegint racons de l’altra punta del món com Jerusalem, Quito, Buenos Aires, Hanoi (Vietnam), Rio de Janeiro, Tokio, Sidney...

Acampades i concentracions arreu del món (#campmap)

El gran dubte és: què passarà després de les eleccions d’aquest diumenge? Aquest cap de setmana és un cap de setmana crucial. Avui dissabte, després de posar punt i final a la campanya electoral, comença la jornada de reflexió. Ara és un gran moment per a reflexionar, quan milers i milers de persones d’arreu del món han sortit al carrer per protestar i buscar un canvi en el model polític, econòmic i social. No importa si s’és estudiant o no, si es treballa o s’està a l’atur, no importa la ideologia política, no importa si s’és jubilat, adult, jove o infant. El que importa és que aquesta protesta ha sorgit de manera espontània, pacífica, que és apartidista i està formada per ciutadans diferents i anònims que estan, per sobre de tot, units.

La passada nit, les acampades es van multiplicar pel territori espanyol i cada vegada més gent acudia a les principals ciutats. Tot i que existia l’amenaça de desallotjament, la nit va transcórrer intensa i generalment sense problemes.

 "El sol también sale en Bruselas"

Ahir divendres 20 de maig, Bèlgica també va sortir al carrer. Més de sis-centes persones (espanyols o no) que actualment es troben a Bèlgica van protestar als carrers de Brussel·les. A les 18h30, alguns ‘indignats’ van començar la concentració davant de l’Ambaixada Espanyola, però poc a poc es va anar unint més gent.

   

En gran part, els manifestants eren estudiants. No obstant, la diversitat social era quelcom més que evident. Treballadors, famílies senceres, persones grans... Tots amb ànims d’expressar el seu malestar i indignació. 

 

Pancartes, crits reivindicatius, casserolades, manifestos, un xic de teatre i un minut de silenci pel “segrest de la democràcia”. Tot dut a terme d’una manera pacífica i respectuosa. Tot i no tenir autorització, la policia va informar que si no hi havia cap accident, no desallotjarien. Així, alguns dels manifestants es van traslladar a Schuman, davant de la seu de la Comissió Europea, on cada dia es prenen decisions que afecten a milions de persones. Fins ben entrat el vespre, es va dur a terme una assemblea per decidir què es faria els propers dies.

Així doncs, avui ha estat convocada una altra concentració i assemblea posterior, davant, un dia més, de l’Ambaixada Espanyola a Brussel·les.

DIA: Dissabte, 21 de maig de 2011

HORA: 18h00

LLOC: Davant de l'Ambaixada Espanyola

Rue de la Science, 19

Bruxelles - Belgique

“No et limites a contemplar

aquestes hores que ara vénen,

baixa al carrer i participa.

No podran res davant d’un poble

unit, alegre i combatiu”

 

 "Si no nos dejáis soñar, no os dejaremos dormir"

Àlbum de fotografies de la concentració a Brussel·les - Democracia Real Ya (divendres, 20 de maig del 2011)

Enllaços d’interès:

* Recull de mitjans

* Mapa d’acampades i concentracions.

* Recull de material sobre el ‘Maig del 2011’ (Periodismo Humano)

* ‘Le mouvement espagnol vers une révolution mondiale?’ (actualutte.info)

* Extensió de la ‘#spanishrevolution’: Periodismo Humano, Público1, Público2

* Democracia Real Ya - Bruselas (Informació, Fotografies i Vídeos)

* Algunes cobertures del 20 de maig a Brussel·les: Público, EuropaPress

'Démocratie, qui y croit encore?'

I mentrestant, què està passant allà baix?

El passat diumenge 15 de maig, la plataforma Democracia Real YA va convocar manifestacions en diverses ciutats espanyoles. Caracteritzades per ser pacífiques i apartidistes, els manifestants reivindicaven el dret a una democràcia vertadera, criticant el sistema econòmic actual i als polítics i banquers que, lluny de buscar solucions, estan engreixant la crisi actual, robant i enganyant des de ja fa massa temps.

Democracia Real YA ha estat el catalitzador de la revolució que ara mateix s’està vivint al territori espanyol. El seu lema: “ Democracia real: no somos mercancía en manos de políticos y banqueros”. I el més important de tot: el seu caràcter apartidista, asindical, pacífic i anònim. Perquè els manifestants són persones anònimes que està farta del sistema actual. Joves i no tant joves. Adults i nens. Ciutadans en actiu i parats. Estudiants. Gent provinent de diferents classes socials i treballadors de diferents sectors. Tots junts per alçar una veu anònima. Una veu que sens dubte, per fi, està fent ressò.

Alguns l’anomenen el moviment del 15-M. I és que la protesta no es va aturar en les manifestacions. La Plaza del Sol (a Madrid) i la Plaça Catalunya (a Barcelona) van ser ocupades per aquests ciutadans anònims. Malgrat els intents de desallotjament, els acampats segueixen allà, dia rere dia, nit rere nit. Protestant pacíficament, organitzant-se en comissions, decidint a través d’assemblees diàries, aportant cadascú el que pot. Reclamant uns drets, una dignitat. A mesura que passen els dies i s’acosten les eleccions, cada vegada hi ha més ciutadans que s’uneixen a la protesta. Les imatges són impactants. Ja ho diuen que a vegades “una imatge val més que mil paraules”.

Imatge de la Plaça Catalunya (lavanguardia.com)

Tot i que els dos focus principals de la protesta han estat Madrid i Barcelona, en aquests últims dies, moltes altres ciutats del territori espanyol s’han unit a la reivindicació, organitzant acampades i manifestacions. Comptabilitzant, ja són més de seixanta ciutats espanyoles les que han iniciat les acampades.

 

 

Mapa de les acampades a Espanya

Les xarxes socials, com Facebook i Twitter, i Internet en general, han estat el mitjà gràcies al qual la gent s’ha organitzat d’una manera ràpida. Nombrosos blocs, pàgines al Facebook, canals de televisió en línia... són ara els mitjans de difusió d’aquesta protesta. 

Precisament, gràcies a aquesta connexió mundial, diverses ciutats d’arreu del planeta s’han unit a les protestes. Ja sigui per motius de treball o estudi o per motius personals, alguns espanyols que actualment resideixen en països d’arreu del món han volgut aportar el seu granet de sorra. Així és. Nombroses ciutats europees ja han organitzat concentracions o les han convocat per aquests propers dies: Londres, Lisboa, Amsterdam, Berlín, París, Roma, Atenes, Budapest, Viena, Florència, Brussel·les, Dublín, Edimburg... Però el moviment no acaba aquí, la protesta travessa l’oceà i arriba a ciutats com Mèxic DF, Bogotà, Buenos Aires, Nova York... La protesta està fent ressò arreu del món.

El temor dins l’esfera política creix. La seva resposta als esdeveniments és la mateixa: desallotjaments, repressió policial, prohibició de les manifestacions (VISCA LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ!). La junta electoral central espanyola ha ordenat la prohibició de la protesta a partir d’aquest dissabte (jornada de reflexió abans de les eleccions). Tot i així, els milers de persones que estan dormint a les places de diferents ciutats des de fa ja uns dies, segueixen endavant amb la seva mobilització.

Islàndia fa uns mesos va constituir una assemblea popular, sense afiliació política, condemnant als banquers corruptes. A Egipte, la revolta popular va forçar la dimissió de Hosni Mubarak, que havia estat al poder durant 30 anys. El món, sens dubta, comença a plantar cara als que ens dominen. Com sortirà tot plegat a Espanya?

Aquest article de Periodismo Humano explica alguns dels motius pels quals aquesta protesta s’ha alçat amb tanta força.

Les opcions per votar no queden reduïdes al PPSOE. Abstencions, vots en blanc i vots nuls poden fer créixer aquest bipartidisme. També existeixen altres partits. Lluny de voler entrar en una opinió personal, us deixo un enllaç interessant.

És curiós això de la democràcia. A Bèlgica els ciutadans estan obligats a votar per llei i, irònicament, aviat farà un any que no tenen govern.

És cert. Ara mateix voldria estar a Barcelona, participant i vivint les protestes. Però no puc. No obstant, a la capital belga també s’ha convocat una concentració, a la qual, sens dubte, hi assistiré.

DIA: Divendres, 20 de maig
HORA: 18h30
LLOC: Rue de la Science, 19
Plaça davant de l'ambaixada espanyola
Bruxelles (Belgique)

Des de fa uns dies ha aparegut un missatge a Internet: “Pega esto en tu muro si tu país no deja que acampes por tus derechos, pero si para ver a Justin Bieber”. Caricatural, però desgraciadament cert.

Des de la petita ciutat belga de Mons, força a tots els que estan alçant la seva veu reclamant els seus drets, força a tots aquells que estan acampant.

Vinyeta de El Roto

Deixo alguns enllaços d’interès:

* DEMOCRACIA REAL YA

* DEMOCRÀCIA REAL JA - BCN

* Acampada Barcelona

* Fotografies de l’Acampada a Barcelona

* Manifest de la Plaza SOLUCIÓN

* Llista de ciutats adherides a la protesta

* Latele

* Ustream.tv (imatges en directe) a Barcelona i Madrid

* Mapa de les acampades i bloc

* DEMOCRACIA REAL YA - Bruselas

* Periodismo Humano

La llista no acabaria aquí. Trobar informació a Internet sobre el que està passant és infinitament més fàcil que als mitjans de comunicació tradicionals. Us animo a buscar més informació a través de grups del Facebook, Twitter o blocs.

I toca posar-se a estudiar…

Ja han passat tres mesos. Tres intensos mesos. Tres mesos en els que surts, coneixes una nova ciutat, un nou país. Coneixes a una nova gent, explores, viatges.

Però arriba el moment que tot estudiant – Erasmus o no – vol eliminar: els exàmens. Sí. Ja ha arribat l’època d’agafar apunts, llibres, lectures i posar-se a estudiar, amb el temor d’un examen en una llengua que des de fa uns mesos utilitzes a diari, però que no domines suficientment com per exposar teories.

La frase que gairebé sempre escoltes en aquests casos és un “No pateixis, que als Erasmus us ho posen tot més fàcil!”. No ho negaré, segurament aquesta gent tingui raó. Però enfrontar-se a aquesta nova situació desconeguda sempre causa una mica de respecte – cosa que, d’altra banda, una ja està acostumada a fer (enfrontar-se a situacions desconegudes, vull dir).

I pensar en els exàmens em porta a pensar en d’altres temes. Final de classes vol dir exàmens. Exàmens vol dir final de curs. Final de curs vol dir final d’Erasmus.

Sis setmanes per acabar l’experiència. I encara queden massa coses per fer i poc temps per fer-les.

El temps. Que relatiu que pot arribar a ser.

Recordo els primers dies, llargs i freds, eterns. Uns primers dies en què tot eren dubtes. Uns primers dies en què pensava que havia fet malament marxant.

Ara, després de tres mesos, sé que no és així. No. Al contrari: marxar d’Erasmus ha estat una de les millors coses que he pogut fer.

Sempre ha existit en mi – i segueix existint – una nostàlgia del que, temporalment, he deixat enrere. És inevitable. Hi ha moltes persones i molts moments que es deixen enrere i que es troben a faltar. Però saps que aquestes persones i aquests moments tornaran a la teva vida en poc temps.

El temps. Que relatiu que pot arribar a ser.

A mesura que passen els dies, es coneixen noves i fantàstiques persones. Es coneixen llocs increïbles. Es viuen experiències que, si no hagués marxat, mai hauria arribat a poder gaudir.

Diuen que és millor penedir-se de quelcom que has fet que no pas de quelcom que no has fet. Però jo no em penedeixo d’haver marxat. No. Perquè a mesura que ha passat el temps he trobat la raó per la qual sóc aquí, he entès el perquè del camí que un dia vaig triar seguir.

I aquest perquè pot tenir molts noms: aprendre, conèixer, patir, gaudir, buscar solucions, experimentar. Viure.

I ara queda poc més de sis setmanes. Sis setmanes en què toca posar-se a estudiar. Però també sis setmanes que s’han d’acabar de gaudir. Perquè, al cap i a la fi, això arriba al seu final.

Una part de mi té ganes de tornar, però també és cert que aquesta part sap que ha d’acabar de gaudir d’aquestes sis setmanes que manquen per finalitzar l’experiència. Una experiència que sempre serà amb mi, que em marcarà i que tantes coses m’ha ensenyat, m’està ensenyant i m’ensenyarà.

I ara, a estudiar!

Spotify limita els seus continguts per a les comptes gratuïtes

La famosa aplicació per escoltar música en streaming ha començat a limitar avui les seves comptes gratuïtes Spotify Free i Open. A partir d’ara només es podran escoltar 5 vegades cada cançó del seu catàleg de manera gratuïta, a més de limitar a un nombre de 10 hores al mes la música que hi podem escoltar. Aquesta limitació afecta, però, als usuaris registrats abans del 2 de novembre de l’any passat. Aquells qui s’hagin registrat més tard d’aquesta data encara podran gaudir dels serveis de sempre durant sis mesos més.

Alternatives a l'Spotify

No obstant, existeixen altres opcions online per seguir gaudint de la música en streaming sense limitació. Aquesta pàgina recull 12 alternatives a Spotify.

Cinema online

 

Imatge del portal de Voddler

A principis de juny, Voddler, una empresa sueca que ofereix un servei de cinema online semblant al que ofereix Spotify amb la música, entrarà al mercat espanyol.

Voddler oferirà tant pel·lícules com sèries de televisió i documentals i els vídeos estaran en qualsevol format compatible amb ordinadors, smartphones o tablets.

Tal i com assegura l’empresa sueca, una part del seu catàleg serà gratuït (un 80% de les pel·lícules) i una altra part per usuaris de pagament.

Ja es poden demanar invitacions per provar els serveis de Voddler a través de la seva pàgina web.

Visita familiar

Divendres. 12h. Nervis en estat pur.

Arriba el tren i de cop, abraçades. La família ja ha arribat. Feia ja gairebé dos mesos que tan sols els veia a través de la pantalla de l’ordinador, o sentia la seva veu a través del telèfon o que sabia d’ells a través d’e-mails. Però per fi, va arribar el dia de la seva visita, la seva visita a la meva [ja no tan] nova ciutat.

Passem el dia per Mons, passegem pels seus carrers i els mostro casa meva. I, com no, bevem cervesa belga.

Dissabte, passem el dia a Brussel·les. Caminem, i molt. Però val la pena, els barris del centre, Marolles i Sablon tenen el seu encant particular. Arriba l’hora de dinar, i com bons turistes que som, parem a menjar al carrer més turístic de la capital belga.

Tot just després, prenem el metro (odiós metro) i ens encaminem cap al gran Atomium, estructura de més de 100 metres d’alçada que representa una molècula de ferro ampliada 165.000 milions de vegades, construïda per a la Exposició General de Brussel·les del 1958.

Abans d’abandonar la capital belga, fem parada (obligatòria) al Delirium Café, bar conegut per la seva extensa carta de més de 2.000 cerveses.

Tornem a Mons, ja cansats del dia, però abans d’anar a dormir fem parada a un altre bar, on tasto la cervesa més estranya que fins al moment havia tastat: cervesa amb sabor a galeta. Sabor estrany, però bo.

Diumenge és l’últim dia. Una llàstima que alguns dies passin tan ràpid. Però com deia Baltasar Gracián: “lo bueno, si breve, dos veces bueno”. Aprofitem el matí per passejar pels carrers de Mons, que acollien un gran mercat de flors i les parades de la Festa de la Xocolata: trufes, bombons, galetes, fonts de xocolata... I si ja vaig trobar sorprenent la cervesa amb sabor a galeta, el gran descobriment del dia ha estat la cervesa amb sabor a xocolata. Pensar en una combinació d’ambdós sabors sembla una mica estrany, i ho és però també és alhora deliciós.

Després d’això, fer poc més. Acabar de recollir les maletes i acomiadar-se a l’estació. Ells marxen, jo em quedo.

En fi, gràcies per aquests tres dies i fins d’aquí dues setmanes. 

I d’aquí dos dies, més. Maria, ja estic impacient.

Visites

Una setmana de matinar, tot i estar de vacances, fer tanda per la dutxa, agafar trens aquí i allà, descobrir preciosos paisatges mentre viatges, despertar i veure que estàs en companyia de tres fantàstiques persones. Una setmana de desordre, rialles, somriures, xerrades, cervesa, més cervesa, patates fregides, xocolata belga, gofres. Una setmana en companyia. Una setmana memorable.

Diumenge 6 de març: l’arribada.

11h. Agafo el tren direcció Charleroi, amb la companyia d’un bon llibre. Agafo el bus i em planto a l’aeroport. Encara és d’hora, així que segueixo immersa en la lectura, pensant que, un mes abans, era jo la que estava dins de l’avió que ara espero. De cop, escolto a gent parlar català. Haurà arribat ja el vol de Barcelona? M’acosto a les pantalles d’informació i... bingo! Amb molts nervis, espero que apareguin per la porta de les arribades. Pocs minuts més tard, els veig. En Sergi, la Marta i l’Albert a l’altra banda de la porta. Abraçades. Calidesa. Quan veus als amics després d'un temps, te n’adones de tot el que els has trobat a faltar.

Mentre arribem a Mons, xerrem i ens posem al dia. Després de descansar una estona, sortim a passejar pels carrers de la ciutat. I com no podia faltar com a benvinguda, fem la primera ronda de cervesa belga.

Dilluns 7 de març: Namur i Dinant.

Obro els ulls i se’m fa estrany llevar-me en companyia. Primer dia que desperten aquí. Primer dia de matinar. Però és que el dia val la pena, toca visita a Namur i Dinant, ambdós pertanyents a la regió valona (essent Namur la capital de Valònia).

Agafem el tren, res a veure amb els indesitjables trens de la Renfe. Fem una primera parada a Namur, amb una visita ràpida, ja que hem de tornar a agafar un altre tren que ens acostarà a Dinant, poble que va veure néixer a Adolphe Sax, l’inventor del saxofon. A mesura que ens acostem a Dinant, els paisatges són cada vegada més macos. Un cop arribem al nostre destí i baixem del tren, ens sorprenem amb les vistes del poble. Un gran riu, tot de cases que marquen la silueta del poble, una gran catedral que sobrepassa tots els edificis i una roca sobre la qual hi ha instal·lada una fortalesa que, des d’una posició privilegiada, vigila tot el poble.

Després de passejar tranquil·lament, parem a un parc per dinar. El dia acompanya, podem fins i tot treure’ns els abrics. Gaudim una estona més de les espectaculars vistes de Dinant i tornem a l’estació per agafar el tren cap a Namur, visita que hem deixat a mitges.

Voltem per Namur i arribem a la Citadelle, una muralla d’una fortalesa instal·lada en una petita muntanya. Estem cansats, però val la pena pujar. Quan arribem a dalt de tot, ens sorprenem amb les màgiques vistes que tenim de la ciutat: dos rius que conflueixen als nostres peus, esglésies i catedrals que ens saluden des de baix i el sol que poc a poc va desapareixent. Abans de deixar Namur, parem a prendre unes cerveses. Ai, la cervesa belga...

Arribem a Mons i després de sopar ens dirigim a La Paile, bar dels Erasmus a Mons. Xerrem, prenem cervesa i planegem per sobre el dia següent, tot descobrint alguns dels ‘personatges’ de la ciutat.

Dimarts 8 de març: Carnaval de Binche.

Carnavals de Binche, considerats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Segons expliquen, el dia més fort és el dimarts, de manera que ens anem a veure com s’ho munten els belgues per celebrar carnaval.

El que trobem en arribar és molta gent i molta cervesa. La gent, però, no gaire disfressada. I la gràcia? En els personatges del poble que passegen pels carrers, sempre acompanyats pel so d’un tambor. El grup de personatges més important, que tan sols surten el dimarts, són els Gilles. Amb un vestit amb els colors de la bandera belga, els Gilles són característics pel gran barret de plomes que duen. I el més estrany de tot: llencen taronges sanguines. Prop de les 17h, la Grand Place de Binche es va convertir en un autèntic camp de batalla de taronges: com no anessis amb compte, corries perill de ser ferit al cap per un míssil/taronja.

Un cop acabada la desfilada, fugim de les grans masses de gent i ens passegem pel poble, tot buscant la parada de l’autobús que ens ha de portar a casa de nou.

Dimecres 9 de març: Brugge.

Brugge, l’únic indret de Bèlgica que ja havia visitat abans de venir d’Erasmus. I és que és una ciutat tan bonica, que no m’importa gens tornar-hi.

Tornem a matinar i anem cap a l’estació. Després de fer algun que altre transbord (Tournai, Mouscron, Kortrijk) i patint perquè pel que es veu hi ha algun problema a la via, arribem a Brugge, a la regió de Flandes. Reitero que pujar al nord de Bèlgica és realment com si canviessis de país.

Brugge és una ciutat per perdre’s tranquil·lament: estrets carrers de pedra, preciosos edificis, la Grote Markt, petites cases pintoresques, canals, ponts. De fet, Brugge és coneguda com la Venècia del Nord. Passejar per Brugge em porta molts records de quan vaig fer, farà ja dos anys, l’Interrail. És màgica.

A mitja tarda, busquem la cerveseria Halve Maan, una petita fàbrica de cervesa/museu/cerveseria on pots degustar la Brugse Zot, la cervesa que ells mateixos fabriquen. Un dels trets més característics d’aquest indret són les grans prestatgeries plenes de diferents ampolles de cervesa belga. Realment impressionant.

Passegem una estona més i parem a una de les moltes xocolateries que hi ha a Brugge, per endur-nos un dolç record de la ciutat. I com que se’ns fa tard i encara tenim unes 2h de viatge, anem cap a l’estació per agafar un dels trens que ens durà a Mons.

Dijous 10 de març: Brussel·les.

Cinquè dia i toca visitar la capital: Brussel·les. Passegem pel centre, pels pintorescs carrers que envolten la Grand Place, que és força impressionant. Topem amb el Manneken Pis (símbol de la ciutat, literalment ‘el nen que pixa’) i decidim anar cap al barri de la Unió Europea. Allà els edificis canvien radicalment: passem de carrers estrets amb cases antigues a amples carrers amb alts edificis moderns.

Passegem pels parcs que envolten la zona de la UE i tornem cap al centre, per dinar. Per avui, ens deixem d’entrepans i anem a dinar a un restaurant. I és que l’Albert tenia ganes de tastar el plat típic de Bèlgica: els musclos amb patates fregides. Passegem tranquil·lament i agafem el tren de tornada a Mons.

Divendres 11 de març: Mons

Per fi, ens llevem quan volem i no quan sona el despertador. Jo he d’anar al migdia a classe, així que deixo al trio que volti per Mons. Quan ens tornem a reunir, passegem una estona i tornem cap a casa a sopar i vestir-nos per sortir. Anem a La Paile i després de beure cervesa i gaudir amb una cançó d’Estopa (després d’escoltar reggaeton tota la nit...), anem a menjar unes saboroses frites! Omplim l’estómac, agafem dolor arterial i tornem cap a casa.

Dissabte 12 de març: primers comiats.

Pel matí enllestim les coses de la Marta i l’Albert, els primers en tornar cap a Ripollet. Dinem tots quatre i anem a l’estació. Odio els comiats, però sé que just d’aquí a un mes estaré a Ripollet amb la seva companyia i la de molta més gent.

Com que en Sergi encara està per aquí, pugem al parc del Beffroi, des d’on tens les vistes de tot Mons, i fem carioques. Tornem a casa, sopem i, com que estem molt cansats de la setmana, passem la nit veient alguna pel·lícula.

Diumenge 13 de març: silenci.

Com el dia anterior, enllestim les coses d’en Sergi i l’acompanyo a l’estació. Torno a dir-ho: odio els comiats. Torno a casa, acabo de posar-ho tot en ordre de nou i... silenci. El maleït silenci una altra vegada. Acostumar-se a tenir companyia durant tota una setmana fa que el diumenge es faci llarg.

I ara, toca tornar a la rutina, després d’unes petites “vacances”, amb una companyia excepcional. GRÀCIES. Recordar coses, viure moments, veure gaudir als amics, gaudir una mateix, poder ensenyar-los com és la vida aquí... Que aquesta setmana hagi passat tan ràpid em fa pensar en la fugacitat del temps i la seva relativitat. Recordo les primeres setmanes, on els segons eren llargs com dies. Poc després, el temps va anar agafant la seva normalitat, enquadrat en una rutina. I aquesta última setmana, ni me n’he adonat i ja ha volat. Ja han passat 37 dies des que estic aquí. En queden 28 per baixar. I mentrestant, el mes de març anirà carregat de visites (més visites!).

Us trobo a faltar. 

I per acomiadar-me: suàsuà, mamasué, mon chèri, unas frits con salsa brazil sivuplé :)

Més fotografies, al Flickr

Hand werpen

Dissabte al matí. Sis i mitja. Sona el despertador. ¡No pot ser! No sóc capaç de matinar entre setmana i ho faig un dissabte. Però és que valia la pena: excursió a Antwerpen, ciutat de la zona de Flandes, al nord de Bèlgica. Després d’una estona donant voltes al llit (cosa que és habitual), m’aixeco i emprenc el camí cap a la Gâre de Mons. Allà ens reunim uns quants estudiants Erasmus (d’Alemanya, Àustria, Turquia, Finlàndia, Polònia...), tots amb cares de son. Agafem el primer tren cap a Brussel·les, on farem transbord i agafarem un altre tren cap a Antwerpen. Baixem a l’estació d'Antwerpen Centraal, que és considerada, arquitectònicament, la quarta millor estació de tot el món. Una estació, que per altra banda, ja havia trepitjat fa prop de dos anys a l’Interrail, cosa que em porta molts bons records. Allà ens espera un guia, un estudiant de la ciutat que ens oferirà un recorregut per la ciutat.

Sortim a la ciutat. Fa molt fred, des de que estic aquí és el dia que més fred he passat amb diferència. Donem una petita volta pels barris xinès i africà, molt propers a l’estació. Agafem un tramvia i anem cap al Koninklijk Museum voor Schone Kunsten, el Museu de les Belles Arts, per observar el gran edifici, tot i que no entrem perquè ens portaria molt temps visitar-lo. Passejant pels carrers ens acostem al Fotomuseum, on entrem per fer una visita. L’exposició Hungry Eyes mostra diverses fotografies relacionades amb el menjar, de tres autors diferents. El que més em crida l’atenció és l’obra de Dimitri Tsykalov, amb els seus treballs Fruit Skulls i Meat.

Passegem pels carrers del centre, de pedra amb cases de la típica arquitectura belga. Ens aturem a una fritkot (‘friterie’, en neerlandès) per menjar el plat estrella de la gastronomia belga: les patates fregides! Després d’omplir els estómacs, passegem per la Onze Lieve Vrouawekathedraal (Catedral de Nostra Senyora) i la Grote Markt, la plaça principal, on una estàtua commemora el nom de la ciutat., basada en una llegenda L’estàtua mostra al guerrer Brabo llençant la mà que havia tallat al gegant Antigoon. ‘Mans llençades’, en neerlandès ‘hand werpen’, Antwerpen.

Realment, en passejar pels carrers d’una ciutat de Flandes te n’adones de les diferències entre les dues zones de Bèligca... per l’idioma principalment, però també la gent i les costums... les bicicletes a Flandes són tradició, has d’anar amb compte de no ser atropellat per un ciclista, mentre que a Valònia la bicicleta no és tan habitual.

Seguim passejant i arribem a la zona del riu Scheldt i el castell reconstruït de Het Steen. Per tornar cap a la Grote Markt passem per la zona on, segons el guia, es concentren les màfies de la ciutat i el barri vermell, que recorda al d’Amsterdam. Abans de tornar cap a l’estació fem parada a una botiga de xocolata belga.

Al tren de tornada, gairebé tots ens quedem adormits. Ha estat un dia llarg i hem caminat molt. També hem passat molt fred, però ha valgut la pena. Antwerpen és una ciutat preciosa, amb un encant natural.

Però abans de tancar el dissabte, i havent fet una parada abans per casa, vaig a La Paile d’Or. Amb música de fons d’una jam session de Jazz, trobo un ambient tranquil i perfecte per a conèixer i parlar amb uns nous Erasmus de l’altra universitat de la ciutat provinents de Canadà, Holanda, República Txeca, Regne Unit i, com no, també d’Espanya. Una gent molt agradable que em fan passar una molt bona estona.

 

Més fotografies al Flickr

«Revolution des frites»

Sota el lema «Revolution des frites» (Revolució de les patates fregides), ahir, 17 de febrer, es van organitzar concentracions estudiantils a diverses ciutats de Bèlgica, demanant la unitat del país. I és que ahir es complien els 249 dies sense govern a Bèlgica, superant la marca que ostentava Irak, país que l’any passat va trigar 249 dies en pactar un nou executiu, tot i que no va ser fins 40 dies després que no es va formar el nou govern.

El passat 13 de juny el rei Albert II va haver de convocar eleccions anticipades, degut a la caiguda del govern a l’abril de l’any passat. El vencedor a nivell estatal i a la regió de Flandes va ser l’independentista Bart de Wever (del partit Nova Aliança Flamenca – N-VA), mentre que a Valònia va guanyar Elio di Rupo (del Partit Socialista). Com que cap dels dos partits no va tenir la majoria suficient per governar, es van veure forçosament obligats a pactar un govern. Uns pactes que a dia d’avui no han arribat a un acord. Alguns dels problemes, a banda de les diferències culturals i lingüístiques de les dues regions, són la separació lingüística i electoral de Brussel·les o el finançament regional.

Albert II ha prorrogat dues setmanes més el mandat del mediador Didier Reynders, que ha d’elaborar un informe sobre la situació. Reyders és un dels molts mediadors que ha intentat sense èxit aconseguir el pacte entre les dues forces polítiques. Mentrestant, el vell govern de coalició segueix exercint de govern en funcions, tot i que amb poders molt reduïts, sense poder decidir sobre assumptes d’interès nacional.

Aquesta situació ha provocat nombroses protestes per part dels ciutadans, que han dut a terme diferents iniciatives. Així per exemple, des de ja fa uns mesos es va iniciar una acampada virtual davant del número 16 de la rue de la Loi, residència del primer ministre belga, per reclamar una indemnització si no es forma govern aviat. També s’ha posat en marxa una web que fa el compte enrere per batre el rècord absolut del món de país sense govern, en aquest cas es pren la xifra dels 289 dies d’Irak. Un comptador que arribarà a zero el proper 30 de març. 

El passat 23 de gener la plataforma SHAME va organitzar una manifestació que va esdevenir multitudinària pels carrers de Brussel·les, amb la intenció de ser políticament neutra.

Altres iniciatives han estat la proposta de Benoît Poelvoorde, un dels actors més coneguts a Bèlgica, de deixar-se créixer la barba fins que no es formi govern; o la proposta de la senadora del partit socialista flamenc Marleen Temmerman que les dones dels líders polítics no mantinguin relacions sexuals fins que no s’arribi un acord (una vaga de sexe que deixa a la dona com a objecte sexual, permeteu-me ser subjectiva).

Alguns han pres la xifra dels 249 dies per marcar el rècord del món de país sense govern. És per això que la plataforma juvenil ‘No en el Meu Nom’, formada per estudiants d’universitats de Flandes i Valònia, va convocar ahir a diverses ciutats del país concentracions per reclamar la unitat de Bèlgica, sota el nom ‘Revolution des frites’, un dels símbols gastronòmics del país. Així, les ciutats valones de Lovaine-la-neuve i Liège han organitzat actes simbòlics al llarg de la tarda; a Brussel·les s’ha dut a terme una manifestació des de les universitats de la capital i s’ha celebrat una degustació de patates fregides i cervesa; a Gent (Flandes) s’ha pretès que 249 persones participessin en un macro streaptease, però tan sols unes desenes d’estudiants s’han animant; i a la ciutat flamenca de Leuven s’han distribuït paquets de patates fregides.

Aquesta ‘Revolution des frites’ ha pretès ser un acte de reivindicació, que busca la unitat del país. Si no es forma govern abans del proper 30 de març (moment en què s’haurà batut el rècord del món absolut), els ciutadans anuncien tornar a protestar en aquesta data.

"Y los sueños, sueños son"

Primera setmana, superada. Després de passar uns dificultosos primers dies en els quals no et deixes de preguntar si has fet bé en marxar d’Erasmus,  dies en els quals els dubtes t’envaeixen instant rere instant, dies en els quals ets sents perduda... comences a trobar el teu camí. Sí, després d’aquesta primera setmana (i uns quants dies...), poc a poc et vas fent a la rutina, poc a poc comences a fer teva la nova ciutat, la nova casa. El silenci de les parets segueix sent dur, però poc a poc t’hi vas acostumant.

Te n’adones que a partir d’ara ets tu, i només tu, la que decideix, la que ha de fer les coses per sí sola. La que ha de buscar solucions als problemes que es troba. La que ha de buscar-se la vida per sobreviure. El menjar, comprar, l’economia, la bugada... Però també enfrontar-te a un nou idioma, que el tenies oblidat. Et trobes que has de començar a reforçar l’idioma amb cursos que t’ajudaran a desenvolupar-te millor a la teva rutina. Et trobes que has d’enfrontar-te a unes noves classes, a una nova universitat, a uns nous companys. Complicat. 

Tot i així, he tingut la sort de topar amb gent disposada a ajudar-me. He tingut la sort de creuar-me amb alguns belgues que, després de veure que encara estic una mica perduda, m’ofereixen tota la seva ajuda, que sacrifiquen moments del seu temps per anar a fer un cafè i donar-me l’oportunitat de començar a conèixer gent, d’ensenyar-me la ciutat, d’aconsellar-me i d’oferir-me companyia. I poc a poc, aquests moments en els que et trobes perduda, gràcies a aquesta gent, es transformen en moments en els quals comences a trobar el teu lloc. A sentir-te acollida.

Primers contactes amb la gent. I no només belgues. Primers contactes amb d’altres estudiants Erasmus que acaben d’arribar o que porten ja el seu temps aquí. Gent que s’ha trobat en la mateixa situació, gent que comences a conèixer i que t’acull com un més. I comences a conèixer gent d’altres països (Alemanya, Àustria, Itàlia...), però també altres estudiants espanyols. Sembla ser que Mons és una ciutat triada per gran part d’estudiants espanyols i això ajuda a que en molts moments et sentis com a casa. I a aquestes primeres classes, a aquests primers moments d’independència se li comencen a sumar les primeres cerveses belgues, les primeres trobades, els primers contactes, les primeres bones estones.

Tot i així, quan tornes a casa, no hi ha ningú que et rebi. Ningú que et digui ‘hola’. I aquests instants segueixen essent durs. Te n’adones que trobes molt a faltar el que fins ara era el teu entorn. I no te n’adones del que realment tens fins que et trobes que no ho tens al teu abast, que es troba a uns quants quilòmetres d’on ets tu ara. És quan aprens realment a apreciar-ho, a saber que has de cuidar-ho, tot i que siguis lluny, per a que quan tornis ho puguis seguir tenint. Sí, a tots vosaltres, us trobo molt a faltar.

Això acaba de començar i veus que encara queda molt lluny la tornada. Però un gran camí a fer. Moltes més coses que aprendre. Sobretot, aprendre a conèixer-se a una mateixa. Mentrestant, tinc la sort de poder rebre càlides visites durant el proper mes. Sergi, Marta, Albert. La família. Maria. I a l’abril, ja tornaré a ser allà, per gaudir de quinze dies al voltant de les persones que te n’adones que són peces fonamentals a la teva vida. I després, tornar a reprendre el camí. Un camí que saps que serà enriquidor i que et tornarà a portar al punt de partida. Però amb un gran bagatge al darrera.

"¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño:
que toda la vida es sueño,
...y los sueños, sueños son"

Calderón de la Barca