Hand werpen

Dissabte al matí. Sis i mitja. Sona el despertador. ¡No pot ser! No sóc capaç de matinar entre setmana i ho faig un dissabte. Però és que valia la pena: excursió a Antwerpen, ciutat de la zona de Flandes, al nord de Bèlgica. Després d’una estona donant voltes al llit (cosa que és habitual), m’aixeco i emprenc el camí cap a la Gâre de Mons. Allà ens reunim uns quants estudiants Erasmus (d’Alemanya, Àustria, Turquia, Finlàndia, Polònia...), tots amb cares de son. Agafem el primer tren cap a Brussel·les, on farem transbord i agafarem un altre tren cap a Antwerpen. Baixem a l’estació d'Antwerpen Centraal, que és considerada, arquitectònicament, la quarta millor estació de tot el món. Una estació, que per altra banda, ja havia trepitjat fa prop de dos anys a l’Interrail, cosa que em porta molts bons records. Allà ens espera un guia, un estudiant de la ciutat que ens oferirà un recorregut per la ciutat.

Sortim a la ciutat. Fa molt fred, des de que estic aquí és el dia que més fred he passat amb diferència. Donem una petita volta pels barris xinès i africà, molt propers a l’estació. Agafem un tramvia i anem cap al Koninklijk Museum voor Schone Kunsten, el Museu de les Belles Arts, per observar el gran edifici, tot i que no entrem perquè ens portaria molt temps visitar-lo. Passejant pels carrers ens acostem al Fotomuseum, on entrem per fer una visita. L’exposició Hungry Eyes mostra diverses fotografies relacionades amb el menjar, de tres autors diferents. El que més em crida l’atenció és l’obra de Dimitri Tsykalov, amb els seus treballs Fruit Skulls i Meat.

Passegem pels carrers del centre, de pedra amb cases de la típica arquitectura belga. Ens aturem a una fritkot (‘friterie’, en neerlandès) per menjar el plat estrella de la gastronomia belga: les patates fregides! Després d’omplir els estómacs, passegem per la Onze Lieve Vrouawekathedraal (Catedral de Nostra Senyora) i la Grote Markt, la plaça principal, on una estàtua commemora el nom de la ciutat., basada en una llegenda L’estàtua mostra al guerrer Brabo llençant la mà que havia tallat al gegant Antigoon. ‘Mans llençades’, en neerlandès ‘hand werpen’, Antwerpen.

Realment, en passejar pels carrers d’una ciutat de Flandes te n’adones de les diferències entre les dues zones de Bèligca... per l’idioma principalment, però també la gent i les costums... les bicicletes a Flandes són tradició, has d’anar amb compte de no ser atropellat per un ciclista, mentre que a Valònia la bicicleta no és tan habitual.

Seguim passejant i arribem a la zona del riu Scheldt i el castell reconstruït de Het Steen. Per tornar cap a la Grote Markt passem per la zona on, segons el guia, es concentren les màfies de la ciutat i el barri vermell, que recorda al d’Amsterdam. Abans de tornar cap a l’estació fem parada a una botiga de xocolata belga.

Al tren de tornada, gairebé tots ens quedem adormits. Ha estat un dia llarg i hem caminat molt. També hem passat molt fred, però ha valgut la pena. Antwerpen és una ciutat preciosa, amb un encant natural.

Però abans de tancar el dissabte, i havent fet una parada abans per casa, vaig a La Paile d’Or. Amb música de fons d’una jam session de Jazz, trobo un ambient tranquil i perfecte per a conèixer i parlar amb uns nous Erasmus de l’altra universitat de la ciutat provinents de Canadà, Holanda, República Txeca, Regne Unit i, com no, també d’Espanya. Una gent molt agradable que em fan passar una molt bona estona.

 

Més fotografies al Flickr

«Revolution des frites»

Sota el lema «Revolution des frites» (Revolució de les patates fregides), ahir, 17 de febrer, es van organitzar concentracions estudiantils a diverses ciutats de Bèlgica, demanant la unitat del país. I és que ahir es complien els 249 dies sense govern a Bèlgica, superant la marca que ostentava Irak, país que l’any passat va trigar 249 dies en pactar un nou executiu, tot i que no va ser fins 40 dies després que no es va formar el nou govern.

El passat 13 de juny el rei Albert II va haver de convocar eleccions anticipades, degut a la caiguda del govern a l’abril de l’any passat. El vencedor a nivell estatal i a la regió de Flandes va ser l’independentista Bart de Wever (del partit Nova Aliança Flamenca – N-VA), mentre que a Valònia va guanyar Elio di Rupo (del Partit Socialista). Com que cap dels dos partits no va tenir la majoria suficient per governar, es van veure forçosament obligats a pactar un govern. Uns pactes que a dia d’avui no han arribat a un acord. Alguns dels problemes, a banda de les diferències culturals i lingüístiques de les dues regions, són la separació lingüística i electoral de Brussel·les o el finançament regional.

Albert II ha prorrogat dues setmanes més el mandat del mediador Didier Reynders, que ha d’elaborar un informe sobre la situació. Reyders és un dels molts mediadors que ha intentat sense èxit aconseguir el pacte entre les dues forces polítiques. Mentrestant, el vell govern de coalició segueix exercint de govern en funcions, tot i que amb poders molt reduïts, sense poder decidir sobre assumptes d’interès nacional.

Aquesta situació ha provocat nombroses protestes per part dels ciutadans, que han dut a terme diferents iniciatives. Així per exemple, des de ja fa uns mesos es va iniciar una acampada virtual davant del número 16 de la rue de la Loi, residència del primer ministre belga, per reclamar una indemnització si no es forma govern aviat. També s’ha posat en marxa una web que fa el compte enrere per batre el rècord absolut del món de país sense govern, en aquest cas es pren la xifra dels 289 dies d’Irak. Un comptador que arribarà a zero el proper 30 de març. 

El passat 23 de gener la plataforma SHAME va organitzar una manifestació que va esdevenir multitudinària pels carrers de Brussel·les, amb la intenció de ser políticament neutra.

Altres iniciatives han estat la proposta de Benoît Poelvoorde, un dels actors més coneguts a Bèlgica, de deixar-se créixer la barba fins que no es formi govern; o la proposta de la senadora del partit socialista flamenc Marleen Temmerman que les dones dels líders polítics no mantinguin relacions sexuals fins que no s’arribi un acord (una vaga de sexe que deixa a la dona com a objecte sexual, permeteu-me ser subjectiva).

Alguns han pres la xifra dels 249 dies per marcar el rècord del món de país sense govern. És per això que la plataforma juvenil ‘No en el Meu Nom’, formada per estudiants d’universitats de Flandes i Valònia, va convocar ahir a diverses ciutats del país concentracions per reclamar la unitat de Bèlgica, sota el nom ‘Revolution des frites’, un dels símbols gastronòmics del país. Així, les ciutats valones de Lovaine-la-neuve i Liège han organitzat actes simbòlics al llarg de la tarda; a Brussel·les s’ha dut a terme una manifestació des de les universitats de la capital i s’ha celebrat una degustació de patates fregides i cervesa; a Gent (Flandes) s’ha pretès que 249 persones participessin en un macro streaptease, però tan sols unes desenes d’estudiants s’han animant; i a la ciutat flamenca de Leuven s’han distribuït paquets de patates fregides.

Aquesta ‘Revolution des frites’ ha pretès ser un acte de reivindicació, que busca la unitat del país. Si no es forma govern abans del proper 30 de març (moment en què s’haurà batut el rècord del món absolut), els ciutadans anuncien tornar a protestar en aquesta data.

"Y los sueños, sueños son"

Primera setmana, superada. Després de passar uns dificultosos primers dies en els quals no et deixes de preguntar si has fet bé en marxar d’Erasmus,  dies en els quals els dubtes t’envaeixen instant rere instant, dies en els quals ets sents perduda... comences a trobar el teu camí. Sí, després d’aquesta primera setmana (i uns quants dies...), poc a poc et vas fent a la rutina, poc a poc comences a fer teva la nova ciutat, la nova casa. El silenci de les parets segueix sent dur, però poc a poc t’hi vas acostumant.

Te n’adones que a partir d’ara ets tu, i només tu, la que decideix, la que ha de fer les coses per sí sola. La que ha de buscar solucions als problemes que es troba. La que ha de buscar-se la vida per sobreviure. El menjar, comprar, l’economia, la bugada... Però també enfrontar-te a un nou idioma, que el tenies oblidat. Et trobes que has de començar a reforçar l’idioma amb cursos que t’ajudaran a desenvolupar-te millor a la teva rutina. Et trobes que has d’enfrontar-te a unes noves classes, a una nova universitat, a uns nous companys. Complicat. 

Tot i així, he tingut la sort de topar amb gent disposada a ajudar-me. He tingut la sort de creuar-me amb alguns belgues que, després de veure que encara estic una mica perduda, m’ofereixen tota la seva ajuda, que sacrifiquen moments del seu temps per anar a fer un cafè i donar-me l’oportunitat de començar a conèixer gent, d’ensenyar-me la ciutat, d’aconsellar-me i d’oferir-me companyia. I poc a poc, aquests moments en els que et trobes perduda, gràcies a aquesta gent, es transformen en moments en els quals comences a trobar el teu lloc. A sentir-te acollida.

Primers contactes amb la gent. I no només belgues. Primers contactes amb d’altres estudiants Erasmus que acaben d’arribar o que porten ja el seu temps aquí. Gent que s’ha trobat en la mateixa situació, gent que comences a conèixer i que t’acull com un més. I comences a conèixer gent d’altres països (Alemanya, Àustria, Itàlia...), però també altres estudiants espanyols. Sembla ser que Mons és una ciutat triada per gran part d’estudiants espanyols i això ajuda a que en molts moments et sentis com a casa. I a aquestes primeres classes, a aquests primers moments d’independència se li comencen a sumar les primeres cerveses belgues, les primeres trobades, els primers contactes, les primeres bones estones.

Tot i així, quan tornes a casa, no hi ha ningú que et rebi. Ningú que et digui ‘hola’. I aquests instants segueixen essent durs. Te n’adones que trobes molt a faltar el que fins ara era el teu entorn. I no te n’adones del que realment tens fins que et trobes que no ho tens al teu abast, que es troba a uns quants quilòmetres d’on ets tu ara. És quan aprens realment a apreciar-ho, a saber que has de cuidar-ho, tot i que siguis lluny, per a que quan tornis ho puguis seguir tenint. Sí, a tots vosaltres, us trobo molt a faltar.

Això acaba de començar i veus que encara queda molt lluny la tornada. Però un gran camí a fer. Moltes més coses que aprendre. Sobretot, aprendre a conèixer-se a una mateixa. Mentrestant, tinc la sort de poder rebre càlides visites durant el proper mes. Sergi, Marta, Albert. La família. Maria. I a l’abril, ja tornaré a ser allà, per gaudir de quinze dies al voltant de les persones que te n’adones que són peces fonamentals a la teva vida. I després, tornar a reprendre el camí. Un camí que saps que serà enriquidor i que et tornarà a portar al punt de partida. Però amb un gran bagatge al darrera.

"¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño:
que toda la vida es sueño,
...y los sueños, sueños son"

Calderón de la Barca

Arribada i primers dies

Els comiats sempre són durs. Dir adéu als amics i la família per un període relativament llarg costa, ja que són persones que formen part del teu dia a dia i la calidesa de la seva presència, els instants que passes al seu costat es troben a faltar. I així és: us trobo a faltar. Però a partir d’ara el dia a dia canvia: un nou país, una nova ciutat, una nova rutina, un nou idioma, una nova casa, una nova gent, noves experiències per viure... però sense perdre de vista en cap moment tot el que deixes (per un temps) enrere. Fins després.

Fer la maleta va costar: què endur-se i què deixar? Acomiadar-se de la gent va costar. Plantar-se a l’aeroport i agafar l’avió va costar. Acostumar-se a la nova rutina (i sobretot al nou idioma) costa. S’ha de tirar endavant, ja que iniciar aquesta aventura proporcionarà instants increïbles, em farà aprendre noves coses i podré conèixer noves persones, amb maneres de viure i pensar totalment diferents.

Mentre sobrevolava Catalunya i França veia les ciutats, les cases, les muntanyes i el paisatge en general en una mida tan petita que pensava que ho podria agafar tot i guardar-ho a la butxaca. Això em va fer reflexionar que les coses petites són realment les que són grans. Les batzegades de l’avió em feien remoure l’estómac, incrementant els meus nervis. Arribant a Bèlgica, una gran massa de núvols s’interposava entre la meva persona i el país que m’hauria d’acollir durant cinc mesos. Poc a poc l’avió va anar descendint. Uns breus segons envoltada d’una gran massa gris i de cop, sota els meus peus, un gran paisatge verd cobert d’un cel gris. Quan l’avió va tocar terra, gran part dels passatgers van començar a aplaudir per l’arribada (sembla ser que és tradició que alguns ciutadans de països europeus aplaudeixin un cop l’avió aterra).

El propietari del meu nou pis em va venir a buscar a l’aeroport per acostar-me al que a partir d’ara puc anomenar la meva nova llar. És una petita habitació individual, amb cuina i bany propis, un escriptori, una taula i un sofà – llit. Petita però acollidora. Les vistes des de la finestra no són gaire agradables, ja que donen a uns patis i unes cases en obres. No obstant, al fons s’hi poden veure dos dels edificis emblemàtics de Mons (la ciutat), dos edificis que quan es fa fosc (a partir de les sis de la tarda ja comença a enfosquir) resten il·luminats proporcionant una vista molt més agradable que quan és de dia. Després de desfer la maleta m’adono que estic molt cansada. La nit anterior va ser llarga i el dia de l’arribada ha estat molt dur. De manera que m’adormo ràpidament.

El dilluns em llevo una mica desubicada. Agafo un mapa de la ciutat i surto al carrer, en direcció a la Université de Mons. Una mica perduda al principi, finalment arribo a la destinació. Allà em passo el matí movent papers. La universitat és agradable i molt maca. Res a veure amb els centres escolars i universitaris als quals estic acostumada: un toc antic, grans escalinates i una afluència d’estudiants de diverses procedències que van amunt i avall. Durant la tarda em dedico a perdre’m per la ciutat, intentant buscar alguns dels llocs amb més interès. Perduda enmig d’un campus universitari, tinc la sort de preguntar a alguns estudiants (Erasmus i belgues) i trobar-me amb gent que de seguida està disposada a donar-me un cop de mà i proposant de ser una companyia per si vull rondar per Mons, una companyia que de ben segur acceptaré. El dia passa ràpid i dimarts tornarà a ser una jornada per seguir movent papers.

I així és. Durant el matí de dimarts em dedico a moure’m amunt i avall, signant papers i inscrivint-me als registres de la ciutat. Durant la tarda torno a donar voltes per la ciutat. Mons té un ambient molt acollidor. Els carrers del centre són sinuosos, antics, amb carrers de pedra. Les cases tenen una arquitectura molt característica. La Grand Place és el centre neuràlgic de la ciutat: mai la trobes buida. Petits cafès i bars reuneixen a totes hores a grups d’estudiants, sobretot. L’ambient juvenil i universitari regna. L’Hôtel de la Ville (l’Ajuntament) fa goig, ja que es tracta d’un edifici històric. És més, en diversos punts de la ciutat pots trobar edificis històrics i típics belgues Els carrers principals de Mons estan plens de botigues. És força comú trobar bars, però també creperies, locals on venen patates fregides (típic de la gastronomia de Bèlgica) i paradetes enmig del carrer on demanar una xocolata i un bon gofre. Si t’endinses a qualsevol supermercat te n’adones de la importància de la cervesa a Bèlgica: grans passadissos amb una diversitat d’aquesta beguda típica belga que impressionen. Una breu visita i recorregut per una ciutat que podré explorar a fons, descobrint la seva història i les seves tradicions.

Com que és molt difícil trobar Internet en aquesta ciutat (per accedir-hi des de la universitat necessito un codi que encara no tinc i trobar un cibercafé m’ha costat molt), decideixo posar-me les piles i buscar una opció barata per poder accedir a la xarxa d’una manera més lliure. Aquella mateixa tarda ja tinc Internet. Dimarts és un altre dia que passa ràpid. Però com que tota la paperassa important ja està feta i fins divendres no tinc la primera classe, em quedaran dos dies encara per organitzar-me i seguir descobrint indrets de la ciutat.

I què passa amb el clima a Bèlgica? La veritat és que diumenge el cel va estar durant tot el dia gris. Però els dos dies següents el sol va sortir a rebre’m. Ara bé, el fred és una constant i les temperatures pràcticament no pugen dels vuit graus. Matins, tardes i nits molt fredes. Migdies relativament càlids si toca el sol. Avui el temps sembla haver-se tornat una mica boig. Em desperto, miro per la finestra i una densa boira no em deixa veure gairebé els edificis del centre. Poques hores més tard el sol llueix per a què ara el cel es torni a tapar amb núvols grisos.

En definitiva, uns primers dies per començar a agafar contacte amb la ciutat i acostumar-me a la nova experiència que acabo de començar.