Visita familiar

Divendres. 12h. Nervis en estat pur.

Arriba el tren i de cop, abraçades. La família ja ha arribat. Feia ja gairebé dos mesos que tan sols els veia a través de la pantalla de l’ordinador, o sentia la seva veu a través del telèfon o que sabia d’ells a través d’e-mails. Però per fi, va arribar el dia de la seva visita, la seva visita a la meva [ja no tan] nova ciutat.

Passem el dia per Mons, passegem pels seus carrers i els mostro casa meva. I, com no, bevem cervesa belga.

Dissabte, passem el dia a Brussel·les. Caminem, i molt. Però val la pena, els barris del centre, Marolles i Sablon tenen el seu encant particular. Arriba l’hora de dinar, i com bons turistes que som, parem a menjar al carrer més turístic de la capital belga.

Tot just després, prenem el metro (odiós metro) i ens encaminem cap al gran Atomium, estructura de més de 100 metres d’alçada que representa una molècula de ferro ampliada 165.000 milions de vegades, construïda per a la Exposició General de Brussel·les del 1958.

Abans d’abandonar la capital belga, fem parada (obligatòria) al Delirium Café, bar conegut per la seva extensa carta de més de 2.000 cerveses.

Tornem a Mons, ja cansats del dia, però abans d’anar a dormir fem parada a un altre bar, on tasto la cervesa més estranya que fins al moment havia tastat: cervesa amb sabor a galeta. Sabor estrany, però bo.

Diumenge és l’últim dia. Una llàstima que alguns dies passin tan ràpid. Però com deia Baltasar Gracián: “lo bueno, si breve, dos veces bueno”. Aprofitem el matí per passejar pels carrers de Mons, que acollien un gran mercat de flors i les parades de la Festa de la Xocolata: trufes, bombons, galetes, fonts de xocolata... I si ja vaig trobar sorprenent la cervesa amb sabor a galeta, el gran descobriment del dia ha estat la cervesa amb sabor a xocolata. Pensar en una combinació d’ambdós sabors sembla una mica estrany, i ho és però també és alhora deliciós.

Després d’això, fer poc més. Acabar de recollir les maletes i acomiadar-se a l’estació. Ells marxen, jo em quedo.

En fi, gràcies per aquests tres dies i fins d’aquí dues setmanes. 

I d’aquí dos dies, més. Maria, ja estic impacient.