dijous, 17 de febrer del 2011

"Y los sueños, sueños son"

Primera setmana, superada. Després de passar uns dificultosos primers dies en els quals no et deixes de preguntar si has fet bé en marxar d’Erasmus,  dies en els quals els dubtes t’envaeixen instant rere instant, dies en els quals ets sents perduda... comences a trobar el teu camí. Sí, després d’aquesta primera setmana (i uns quants dies...), poc a poc et vas fent a la rutina, poc a poc comences a fer teva la nova ciutat, la nova casa. El silenci de les parets segueix sent dur, però poc a poc t’hi vas acostumant.

Te n’adones que a partir d’ara ets tu, i només tu, la que decideix, la que ha de fer les coses per sí sola. La que ha de buscar solucions als problemes que es troba. La que ha de buscar-se la vida per sobreviure. El menjar, comprar, l’economia, la bugada... Però també enfrontar-te a un nou idioma, que el tenies oblidat. Et trobes que has de començar a reforçar l’idioma amb cursos que t’ajudaran a desenvolupar-te millor a la teva rutina. Et trobes que has d’enfrontar-te a unes noves classes, a una nova universitat, a uns nous companys. Complicat. 

Tot i així, he tingut la sort de topar amb gent disposada a ajudar-me. He tingut la sort de creuar-me amb alguns belgues que, després de veure que encara estic una mica perduda, m’ofereixen tota la seva ajuda, que sacrifiquen moments del seu temps per anar a fer un cafè i donar-me l’oportunitat de començar a conèixer gent, d’ensenyar-me la ciutat, d’aconsellar-me i d’oferir-me companyia. I poc a poc, aquests moments en els que et trobes perduda, gràcies a aquesta gent, es transformen en moments en els quals comences a trobar el teu lloc. A sentir-te acollida.

Primers contactes amb la gent. I no només belgues. Primers contactes amb d’altres estudiants Erasmus que acaben d’arribar o que porten ja el seu temps aquí. Gent que s’ha trobat en la mateixa situació, gent que comences a conèixer i que t’acull com un més. I comences a conèixer gent d’altres països (Alemanya, Àustria, Itàlia...), però també altres estudiants espanyols. Sembla ser que Mons és una ciutat triada per gran part d’estudiants espanyols i això ajuda a que en molts moments et sentis com a casa. I a aquestes primeres classes, a aquests primers moments d’independència se li comencen a sumar les primeres cerveses belgues, les primeres trobades, els primers contactes, les primeres bones estones.

Tot i així, quan tornes a casa, no hi ha ningú que et rebi. Ningú que et digui ‘hola’. I aquests instants segueixen essent durs. Te n’adones que trobes molt a faltar el que fins ara era el teu entorn. I no te n’adones del que realment tens fins que et trobes que no ho tens al teu abast, que es troba a uns quants quilòmetres d’on ets tu ara. És quan aprens realment a apreciar-ho, a saber que has de cuidar-ho, tot i que siguis lluny, per a que quan tornis ho puguis seguir tenint. Sí, a tots vosaltres, us trobo molt a faltar.

Això acaba de començar i veus que encara queda molt lluny la tornada. Però un gran camí a fer. Moltes més coses que aprendre. Sobretot, aprendre a conèixer-se a una mateixa. Mentrestant, tinc la sort de poder rebre càlides visites durant el proper mes. Sergi, Marta, Albert. La família. Maria. I a l’abril, ja tornaré a ser allà, per gaudir de quinze dies al voltant de les persones que te n’adones que són peces fonamentals a la teva vida. I després, tornar a reprendre el camí. Un camí que saps que serà enriquidor i que et tornarà a portar al punt de partida. Però amb un gran bagatge al darrera.


"¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño:
que toda la vida es sueño,
...y los sueños, sueños son"
Calderón de la Barca

8 comentaris:

  1. Ueeee!! Me n'alegro que hagis trobat gent aixi d maca!! jajaj, això facilita molt les coses ;)

    Ens veiem en res i menys!

    ResponElimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. Me gusta mas el blog ahora, es mas....claro? si, debe ser eso y que anteriormente era mas...oscuro?
    Una pregunta ¿como siendo tan peque ocupas tanto sitio en mi corazón?
    Muxu bat

    ResponElimina
  5. :) MUXU BAT, JUANJO, ET (US) TROBO A FALTAR

    ResponElimina
  6. Una de les últimes frases que em vas dir abans de marxar: "y los sueños, sueños son..."
    M'alegro que t'acolleixin bé i que et sentis quasi com a casa, estic ansiosa perquè arribi l'abril!
    Et trobo a faltar!

    No deixis mai la meva mà.. :)

    ResponElimina
  7. hahaha sabia que t'enrecordaries!
    miss u, hold your hand!

    ResponElimina
  8. mm...quants records qe em fas venir...fins hi tot alguna llagrimeta. Quins messos més importants, disfruta-ho mooolt i els moments que són només teus, ho seguiran sent i cada cop tindran més valor.
    Un petó enorme, que gaudeixis de les visites i brindo amb tu!

    ResponElimina