Arribada i primers dies

Els comiats sempre són durs. Dir adéu als amics i la família per un període relativament llarg costa, ja que són persones que formen part del teu dia a dia i la calidesa de la seva presència, els instants que passes al seu costat es troben a faltar. I així és: us trobo a faltar. Però a partir d’ara el dia a dia canvia: un nou país, una nova ciutat, una nova rutina, un nou idioma, una nova casa, una nova gent, noves experiències per viure... però sense perdre de vista en cap moment tot el que deixes (per un temps) enrere. Fins després.

Fer la maleta va costar: què endur-se i què deixar? Acomiadar-se de la gent va costar. Plantar-se a l’aeroport i agafar l’avió va costar. Acostumar-se a la nova rutina (i sobretot al nou idioma) costa. S’ha de tirar endavant, ja que iniciar aquesta aventura proporcionarà instants increïbles, em farà aprendre noves coses i podré conèixer noves persones, amb maneres de viure i pensar totalment diferents.

Mentre sobrevolava Catalunya i França veia les ciutats, les cases, les muntanyes i el paisatge en general en una mida tan petita que pensava que ho podria agafar tot i guardar-ho a la butxaca. Això em va fer reflexionar que les coses petites són realment les que són grans. Les batzegades de l’avió em feien remoure l’estómac, incrementant els meus nervis. Arribant a Bèlgica, una gran massa de núvols s’interposava entre la meva persona i el país que m’hauria d’acollir durant cinc mesos. Poc a poc l’avió va anar descendint. Uns breus segons envoltada d’una gran massa gris i de cop, sota els meus peus, un gran paisatge verd cobert d’un cel gris. Quan l’avió va tocar terra, gran part dels passatgers van començar a aplaudir per l’arribada (sembla ser que és tradició que alguns ciutadans de països europeus aplaudeixin un cop l’avió aterra).

El propietari del meu nou pis em va venir a buscar a l’aeroport per acostar-me al que a partir d’ara puc anomenar la meva nova llar. És una petita habitació individual, amb cuina i bany propis, un escriptori, una taula i un sofà – llit. Petita però acollidora. Les vistes des de la finestra no són gaire agradables, ja que donen a uns patis i unes cases en obres. No obstant, al fons s’hi poden veure dos dels edificis emblemàtics de Mons (la ciutat), dos edificis que quan es fa fosc (a partir de les sis de la tarda ja comença a enfosquir) resten il·luminats proporcionant una vista molt més agradable que quan és de dia. Després de desfer la maleta m’adono que estic molt cansada. La nit anterior va ser llarga i el dia de l’arribada ha estat molt dur. De manera que m’adormo ràpidament.

El dilluns em llevo una mica desubicada. Agafo un mapa de la ciutat i surto al carrer, en direcció a la Université de Mons. Una mica perduda al principi, finalment arribo a la destinació. Allà em passo el matí movent papers. La universitat és agradable i molt maca. Res a veure amb els centres escolars i universitaris als quals estic acostumada: un toc antic, grans escalinates i una afluència d’estudiants de diverses procedències que van amunt i avall. Durant la tarda em dedico a perdre’m per la ciutat, intentant buscar alguns dels llocs amb més interès. Perduda enmig d’un campus universitari, tinc la sort de preguntar a alguns estudiants (Erasmus i belgues) i trobar-me amb gent que de seguida està disposada a donar-me un cop de mà i proposant de ser una companyia per si vull rondar per Mons, una companyia que de ben segur acceptaré. El dia passa ràpid i dimarts tornarà a ser una jornada per seguir movent papers.

I així és. Durant el matí de dimarts em dedico a moure’m amunt i avall, signant papers i inscrivint-me als registres de la ciutat. Durant la tarda torno a donar voltes per la ciutat. Mons té un ambient molt acollidor. Els carrers del centre són sinuosos, antics, amb carrers de pedra. Les cases tenen una arquitectura molt característica. La Grand Place és el centre neuràlgic de la ciutat: mai la trobes buida. Petits cafès i bars reuneixen a totes hores a grups d’estudiants, sobretot. L’ambient juvenil i universitari regna. L’Hôtel de la Ville (l’Ajuntament) fa goig, ja que es tracta d’un edifici històric. És més, en diversos punts de la ciutat pots trobar edificis històrics i típics belgues Els carrers principals de Mons estan plens de botigues. És força comú trobar bars, però també creperies, locals on venen patates fregides (típic de la gastronomia de Bèlgica) i paradetes enmig del carrer on demanar una xocolata i un bon gofre. Si t’endinses a qualsevol supermercat te n’adones de la importància de la cervesa a Bèlgica: grans passadissos amb una diversitat d’aquesta beguda típica belga que impressionen. Una breu visita i recorregut per una ciutat que podré explorar a fons, descobrint la seva història i les seves tradicions.

Com que és molt difícil trobar Internet en aquesta ciutat (per accedir-hi des de la universitat necessito un codi que encara no tinc i trobar un cibercafé m’ha costat molt), decideixo posar-me les piles i buscar una opció barata per poder accedir a la xarxa d’una manera més lliure. Aquella mateixa tarda ja tinc Internet. Dimarts és un altre dia que passa ràpid. Però com que tota la paperassa important ja està feta i fins divendres no tinc la primera classe, em quedaran dos dies encara per organitzar-me i seguir descobrint indrets de la ciutat.

I què passa amb el clima a Bèlgica? La veritat és que diumenge el cel va estar durant tot el dia gris. Però els dos dies següents el sol va sortir a rebre’m. Ara bé, el fred és una constant i les temperatures pràcticament no pugen dels vuit graus. Matins, tardes i nits molt fredes. Migdies relativament càlids si toca el sol. Avui el temps sembla haver-se tornat una mica boig. Em desperto, miro per la finestra i una densa boira no em deixa veure gairebé els edificis del centre. Poques hores més tard el sol llueix per a què ara el cel es torni a tapar amb núvols grisos.

En definitiva, uns primers dies per començar a agafar contacte amb la ciutat i acostumar-me a la nova experiència que acabo de començar.